martes, 22 de septiembre de 2015

Que és la música?

Unitat 1 
Que és la música?

La música és un art dinàmica que és basa en l'ordenació de sons en el temps, com a tot art ha de tenir intenció, sentit per qui l'ha creada.



 El so.

So




Representació esquemàtica de l'oïda. (Blau: ones sonores. Vermell: timpà. Groc: còclea. Verd: cèl·lules de receptors auditius. Porpra: espectre de freqüènciade resposta d'oïda. Taronja: impuls del nervi.)
El so és una successió de canvis de pressió (compressions i dilatacions) en un medi (sòlid, líquid o gas), provocats per una vibració que s'hi transmet en forma d'ones sonores. La vibració provoca alteracions mecàniques a les partícules del medi creant canvis de pressió que es propaguen en totes direccions a partir del punt on hi ha la vibració. Els humans, i també molts animals, podem percebre el so mitjançant el sentit de l'oïda. El rang de sons audible per les persones és típicament entre 20 Hz i 20 kHz.
Perquè es generi un so cal que vibri alguna font. Les vibracions poden ser transmeses a través de diversos mitjans elàstics, entre els més comuns es troben l'aire i l'aigua. La fonètica acústica concentra el seu interès especialment en els sons de la parla: com es generen, com es perceben, i com es poden descriure gràfica i / o quantitativament.
A diferència d'altres tipus d'energia calorífica, energia lluminosa, que poden viatjar a través del buit, el so necessita un medi material per a transmetre's. Aquesta transmissió és longitudinal en un fluid (líquid o gas) i transversal en un sòlid.
La velocitat del so (velocitat a què es desplaça el so) depèn de la densitat del medi a través del qual viatja. En l'aire, aquesta velocitat és d'uns 340 metres per segon, tot i que varia amb la temperatura i la humitat.
Les principals característiques de les ones sonores són, com en qualsevol altre tipus d'ona, la freqüència i l'amplitud.







 Les qualitats del so:



Les qualitats del so
QualitatDuradaAlturaIntensitatTimbre
S’expressallarg - curtagut - greufort - fluix
instrument o font sonora
(ex. trompeta)
Ve donada perel tempsla freqüència d'onal'amplitud d'onaels harmònics
Elements musicals que generafigures musicals, ritme i movimentnotes musicals, melodia  i harmoniadinàmiquestimbre, instrumentació





Soroll

Protegint-se del soroll
En sentit ampli el soroll o fressa són dades sense significat, és a dir, que no s'estan utilitzant per a transmetre un senyal, sinó que són simplement un resultat no desitjat d'altres activitats que se sumen amb els senyals que volem rebre, fet que fa que les dades quedin modificades. Tot i això, a la Teoria de la informació, el soroll és considerant igualment com una mena d'informació, ja que pot contenir dades d'un altre senyal que s'ha sumat al nostre o simplement poden ser petites pertorbacions que contenen una informació sense significat aparent.
Quan parlem de soroll en referència al so, habitualment es defineix com so mancat de significat amb més volum de l'usual. Així, se'n pot dir sorollosa d'una activitat. Fins i tot una conversa -que en principi té significat- pot ser considerada soroll per les persones que no hi estan involucrades. A les hores, s'utilitza l'expressió soroll com a sinònim de contaminació acústica, és a dir, s'està fent referència a un soroll (so), generalment, amb una intensitat alta, que pot inclús perjudicar per a la salut humana. Una malaltia que té veure amb el soroll és la fonofòbia, por el soroll. També té altres efectes per la nostra salut, malalties fisiològiques (en ambients sonors superiors als 100 decibels que poden provocar la pèrdua d'audició), psíquiques (principalment, crear estrès) i sociològiques (alteracions en comunicar-nos, etc.).
Soroll o espectre continu són sons aleatoris que contenen freqüències molt pròximes entre elles. No sempre han de ser desagradables, el so del mar també és un soroll. El soroll pot bloquejar, distorsionar, canviar o bé interferir amb el significat d'un missatge, tant en la comunicació humana com la comunicació entre aparells electrònics. 



Mapa conceptual:














Activitats 

lunes, 20 de julio de 2015

La flauta dolça

LA FLAUTA DOLÇA.

La flauta dolça o flauta de bec és un instrument de vent d'origen molt antic, que tradicionalment sempre s'havia fet de fusta fins al segle XX en que es va veure la possibilitat d'utilitzar el plàstic per a la seva fabricació. El seu so es produeix quan el buf de l'intèrpret arriba a l'orifici on està ubicat el bisell o també anoment trencavent, un mecanisme emprat per altres instruments de bisell com ara l'orgue o el flabiol.


Les parts de la flauta:





La seva digitació:








Repertori:







.

practiquem a sobre: 



 

El glockenspiel

El glockenspiel 
 (de l'alemany, "joc de campanes"), també anomenat lira (tot i que cal no confondre'l amb la lira de corda), és un instrument de percussió de so determinat, format per làmines metal·liques afinades.
És un instrument de la mateixa família que el xilòfon, el vibràfon o la marimba, però se'n diferencia perquè el glockenspiel no té els tubs ressonadors a les làmines.
El glockenspiel pot emetre notes de diferent altura, fins a una extensió sonora de dues octaves i mitja. Es toca horitzontalment amb dues baquetes dures.
S'utilitza la tècnica dels instruments orff.

 










Repertori:

Harry Potter theme.

 Partitura:


jueves, 9 de julio de 2015

La Batucada

La Batucada.


La batucada és una manifestació musical consistent en un grup d'instruments de percussió. Té com a característica principal l'accentuació del segon temps en els compassos. Es considera de vegades una derivació de la samba.

L'origen de la batucada està en les cultures africanes on s'han donat sempre formacions de tambors per festivitats populars.

En la nostra època la batucada ha tingut la seva màxima incidència al Brasil, on es formen batucades amb més de 3000 tabalers i ballarins, de manera que la batucada brasilera és el prototip del moviment de batucades que es veu a Europa.







Actualment a Catalunya, que te llarga tradició en agrupacions de tabals, aquest gènere és força popular i el trobem amb molta facilitat a les nostres festes populars.
En les colles de diables en trobaríem el seu màxim exponent.







Els instruments de la Batucada:


Si preguntem a un brasiler quins són els instruments de batucada segurament ens donarà una llista enorme d’instruments diferents, però comentarem aquí els que considerem més bàsics o, si més no, els més utilitzats:

- Surdo: L’instrument més greu de la batucada i el que en marca el caminar, prové de barrils metàl·lics coberts amb pells que utilitzaven els esclaus brasilers. El surdo “de primera” marca el segon temps, característica fonamental de la batucada.

- Caixa: És la caixa de cercavila europea, amb tendència a afinació més aguda. Omple amb patrons basats en semicorxeres i accentuacions.

- Repenique: Una mena de timbal molt agut. Es caracteritza per ser generalment l’instrument conductor de la batucada, marcant les entrades i els canvis de tempo.

- Agogó. Instrument amb dues campanes de diferent to que fan una funció similar a les càscares d’altres músiques llatines, com la salsa.

- Apito: Xiulet tritonal que s’utilitza tan sols per marcar talls prèviament pactats.

- Tamborim: Instrument amb forma de petit pandero, d’afinació molt aguda, i que es pot utilitzar tant per fer frasejos com per encoixinar el ritme amb patrons de semicorxeres.



A gogo:


 





Tamborim


















Repenique:




 

 













Caixa:















 




 










Surdo:
























Apito:






















Tots els instruments junts formant la batucada:



Partitura de batucada: